Narcisa és un projecte que planteja una reflexió crítica sobre la societat narcisista en què vivim i sobre la preocupació contemporània per la imatge com a forma de validació i construcció del jo. Aquest projecte neix d’una inquietud personal, ja que sempre m’he vist immersa en dinàmiques en què m’obsessiono amb mi mateixa, m’observo, m’estudio, em corregeixo, em pregunto com em veuen els altres, etc.; en general, podria confessar-me com una narcisista.
A través d’una metodologia teòrica, performativa i visual, el projecte mostra com el narcisisme ja no pot entendre’s només com un trastorn o un tret personal, sinó com una estructura que travessa la nostra manera d’estar al món.
Christopher Lasch, als anys setanta, definia el narcisisme cultural com un fenomen profundament lligat al desenvolupament del capitalisme tardà. Segons ell, a mesura que el sistema econòmic fragmentava les estructures tradicionals com la família, l’Estat o l’Església, l’individu només trobava consol en si mateix. En aquest context, el narcisisme no era un excés d’amor propi, sinó una estratègia de supervivència emocional davant d’un entorn cada cop més competitiu, hostil i orientat al consum.
Per la seva banda, Boris Groys, el 2009, actualitza aquesta lectura situant el desig narcisista a l’era de les xarxes socials: el jo ja no es defineix pel que és, sinó per com es mostra. L’objectiu no és tant conèixer-se a una mateixa, sinó controlar la percepció que els altres tenen de nosaltres. El narcisisme, doncs, no és introspecció: és gestió estètica. Una recerca constant d’una imatge pròpia. Però aquesta imatge ja no és natural ni espontània, sinó que està editada, corregida, modificada, deformada i performada. I és aquest desig narcisista i la imatge preformada el que dona forma al meu projecte.
Així neix la metodologia del meu projecte; així neixen Las Carlas, un experiment escènic i corporal en què construeixo un doble de mi mateixa: una altra Carla que em permet editar-me, corregir-me, modificar-me, deformar-me i performar-me.
Tota aquesta experimentació corporal, teatral i conceptual es trasllada al format gràfic mitjançant una peça editorial titulada Narcisa, com el nom del projecte. Narcisa és un assaig performatiu que combina fotonovel·la i guió teatral. La fotonovel·la, construïda des d’una estètica cinematogràfica i teatral, reflecteix l’obsessió per la imatge ideal i preparada.
El guió, per la seva banda, funciona com a eina escènica: s’escriu, s’assaja i només pren sentit davant d’una mirada externa. Aquest guió explica la història de dos personatges, casualment anomenats Carla, que narren i encarnen els mecanismes del narcisisme contemporani i com aquest s’instal·la en les nostres ments, obligant-nos a una recerca constant de millora personal, cosa que ens porta al deliri. És en aquest deliri on apareix la paradoxa entre el real i el representat, i d’on sorgeixen totes les preguntes que acompanyen el projecte: Em poden substituir? Fàcilment puc ser una altra persona? Fàcilment puc ser jo?
